Bombardejos aeris i defensa passiva a Carcaixent (1936-39)

FOTO: Trimotor italià de bombardeig SAVOIA SM-79, la famosa “PAVA”. Podia carregar 1.250 Kg. de bombes, i la seua velocitat era de 450 Km/h. Fou un dels millors avions que va intervenir en la guerra civil.

 

Josep Manuel Fernández Ros /                               historiador i investigador local

(Article publicat en el llibret de Festes de Carcaixent de l’any 1983)

 

Els més vells d’aquest poble, i encara d’altres no tan vells, recordaran els bombardejos aeris que va patir la nostra ciutat durant els anys de la guerra civil, concretament entre els mesos de maig i novembre de 1938.

També hi recordaran, doncs, un organisme que es va anomenar Comité Local de Defensa Passiva. Sota aquest nom n’hi havia alguna cosa més que un ostentós títol. La defensa passiva, l’origen de la qual cal cercar-lo en la primera guerra mundial, era l’encarregada d’organitzar i tenir a punt tots els mitjans necessaris (bombers, sanitaris, brigades de rescat, refugis, etc.) per tal de protegir a la població civil dels atacs aeris. La seua necessitat va resultar evident per al govern de la República, el qual, en juny de 1937, va publicar un decret pel qual s’obligava a tots els ajuntaments a constituir un Comité Local de Defensa Passiva. A Carcaixent, aquest comité s’hi va crear el 14 de setembre de 1937, encara que ja abans s’havien pres algunes mesures aïllades, com, per exemple, la rebaixa de l’enllumenat per la nit.

En un principi, el Comité va tenir un caràcter essencialment tècnic, essent la seua composició la següent: l’alcalde, que tenia la presidència; un metge, un farmacèutic, un aparellador, un capatàs d’obres i un oficial de l’exèrcit. Quan comencen els primers bombardejos i s’amuntonen les crítiques i les dificultats, variarà la seua composició, i entraran en ell representants de partits polítics i dels sindicats.

Dues varen ésser les tasques immediates que s’hi va plantejar el Comité: la realització d’una àmplia operació informativa entre la població i la recollida de recursos amb els quals autofinançar-se. Per a aconseguir aquest segon punt s’hi varen crear una sèrie de contribucions, encara que poc carregoses, les quals no foren acollides amb gaire unanimitat. Malgrat tot açò, el Comité de Defensa sempre va tenir problemes de recursos per tal d’atendre a les seues nombroses necessitats.

El perill de bombardejos s’acreixia amb el pas del temps. Més quan l’existència d’un nucli ferroviari important a Carcaixent, de fàbriques d’armament, tallers metal·lúrgics, etc., feien de Carcaixent un punt important per a l’aviació rebel.

L’actuació del Comitè no s’hi presentava gens fàcil. La construcció de refugis antiaeris fou descartada en un primer moment, tant per la manca de sols favorables, com pel seu considerable cost. Llavors s’hi optà per la solució més factible “d’obrir portes al camp”, és a dir, fer portes en els nombrosos paredons dels horts que rodejaven el casc urbà, per així facilitar l’accés de la població al camp. Una mesura elemental, però eficaç. S’hi varen fer també fer brigades d’auxili xicotetes, poc eficients.

El primer bombardeig (24 de maig de l’any 1938) va demostrar-hi la insuficiència d’aquestes mesures. Els atacs s’hi repeteixen durant el més de juny (dies 9, 21 i 28). Per sort, aquests bombardejos sols varen produir una víctima, encara que les destrosses en la zona ferroviària foren molt importants. Aquests atacs varen servir perquè la població s’adonés de la seua relativa indefensió, i s’hi va començar a actuar desordenadament. I així sortiren iniciatives aïllades per a construir refugis, sense que el Comitè exercira una tasca de coordinació. Moltes vegades, aquestes iniciatives, tant per la seua manca de mitjans com per la seua mala planificació, són inútils (com mostrà l’enfonsament del refugi que construïen els veïns de Les Barraques). Al mateix temps s’hi feia evident la necessitat de tenir un refugi sòlid en la zona fabril de Carcaixent.

Durant el mes de juliol tornen a repetir-se els bombardejos (dies 5, 12, 14 i 19). Hi han poques víctimes: un mort i dos ferits; però els danys materials són molt importants en les instal·lacions ferroviàries, fàbriques i vivendes particulars. Els atacs d’aquests mesos coincideixen amb l’ofensiva que, en aquestes mateixes dades, estan duent a terme les tropes franquistes sobre València.

Davant la contínua repetició dels bombardejos, el Comitè s’hi decideix per la construcció d’un refugi de cement armat, la construcció del qual havia estat ja començada pels veïns i els obrers dels tallers propers, i estava situat en el llavors Convent de les Dominiques. Poc després s’hi decideix començar les obres d’un altre refugi del mateix tipus en el jardí de l’Asil de la Mare de Déu dels Desemparats. Es feren també alguns refugis provisionals, gairebé sempre situats en les esglésies, i s’hi va formar una brigada sanitària.

El 9 d’octubre tornar a ser bombardejada Carcaixent, i sobre el barri de les Barraques hi caigueren dotze bombes, les quals produïren un mort i dos ferits, i varen destruir nou cases. Però fou el 2 de novembre de 1938 quan Carcaixent va patir el pitjor bombardeig de la guerra, el qual va afectar als carrers de Santa Rita i Sant Vicent, va produir dotze morts i dotze ferits greus, i va destruir vint cases.

En aquestes dades, Carcaixent encara no disposava de cap refugi de cement armat, sols de diversos refugis provisionals i del tradicional recurs de fugir al camp. Dels dos refugis que estaven en construcció, el de les Dominiques es va acabar en març de 1939, i el que estaven fent a l’Asilo no estarà acabat quan acabe la guerra. Sense dubte, el Comitè fou sempre el remolc dels esdeveniments. Però aquesta manca d’iniciativa s’explica per la manca de recursos econòmics, i per l’absència d’una infraestructura adequada, ambdós aspectes de difícil solució en una època de guerra.

Ja hem esmentat els objectius que l’aviació nacional tenia a Carcaixent. En primer lloc, les instal·lacions ferroviàries, ja que Carcaixent era un nus de comunicacions important, i en la seua estació es feien els transbordaments de totes les ajudes que venien des del sud del País Valencià cap al front, i ací arribaven els ferits i malalts del front. En segon lloc, n’hi havia una fàbrica de bombes en l’encreuament del carrer Santa Ana amb el de Marqués de Campo.

FOTO: Ací estava situada la fàbrica de bombes de Carcaixent.

Els avions entraven sempre per l’est, és a dir, per les Barraques. Açò s’explica perquè aquests avions venien de l’illa de Mallorca, on tenien els seus aeroports, i on l’aviació italiana tenia importants bases. Els tipus d’avions que venien a bombardejar Carcaixent eren de dos tipus: els “Hydro-Heinkel”, hidroavions de fabricació alemanya (i que possiblement hi estaven pilotats per aviadors d’aquesta nacionalitat), i els bombarders trimotors italians tipo “Savoia”, la famosa “Pava”. Normalment sols venia un avió a bombardejar, encara que en el bombardeig del carrer Santa Rita varen vindre dos avions alemanys.

La informació sobre Carcaixent la passaven tres membres espies de la “quinta columna” de Carcaixent. Aquests prenien contacte amb dos comerciants que venien a Carcaixent el dimarts, dia de mercat, i els passaven informació sobre el tràfic de la via, i aquests, a través d’una ràdio clandestina que tenien a Torrent, la transmetien a Mallorca. Per això l’avió venia moltes vegades el dimarts per la nit. Aquests comerciants que eren també espies foren descoberts degut a que aquests no anaven a l’ajuntament a canviar la moneda que imprimia l’ajuntament de Carcaixent, i que no era vàlida fora el poble. Això demostrava que el seu interès no era l’intercanvi al mercat sinó l’espionatge. Després, un altre membre de la “quinta columna” de Carcaixent s’hi va dedicar a senyalitzar els objectius als avions per mig de llanternes, fins que fou descobert també.

L’aviació difícilment encertava els seus objectius i, de fet, la fàbrica de bombes no fou tocada. Açò explica, per exemple, les bombes que caigueren en Les Barraques. Un dels punts de referència eren els datilers de l’Asil, i açò feu que molts persones tallaren els datilers de sa casa. Fins i tot, un auxiliar de pilot d’avió, que era de Carcaixent i estava en l’aviació sublevada, es va oferir voluntari per a acompanyar l’avió i assenyalar-li exactament l’objectiu, i a partir d’aleshores els bombardejos s’aproparen més als seus objectius.

Com a detall últim, com que l’avió solia vindre de nit, cap a les nou o les deu, tenien que utilitzar bengales per a poder veure’s. En un bombardeig, una d’aquestes bengales va caure sobre el sostre de l’Hospital de Carcaixent i aquest es va encendre.

FOTO: Casa enderrocada per les bombes en un atac aeri de 1938, i situada al carrer de La Missa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s