L’educació en la II República. José Mª Morante, mestre del poble

1b

La mestra Marina amb un grup d’alumnes / Foto: Arxiu CEIP Navarro Darás

Anabel García Pascual (investigadora local, mestra del CEIP Navarro Darás de Carcaixent i coautora del llibre ‘Escoles, mestres i xiquets: un temps d’educació a Carcaixent’)

 

La instauració de la II República al nostre poble va suposar un gran increment de l’atenció de l’Estat a l’oferta escolar pública. El 3 de desembre de 1931 es constitueix el primer Consell Local de Primera Ensenyança, que tindrà les funcions de vetllar per les condicions adequades dels edificis escolars, cuidar l’assistència escolar i potenciar les classes d’adults. En resum, atendre a totes les necessitats educatives.

Per ordre ministerial de 29/07/1931 es creen a Carcaixent dos escoles de xiquets que s’ubiquen en l’ex convent de Sant Francesc. Quatre de xiquetes, dos en el nou parc escolar, una en el barri de Santa Bàrbara i l’altra en el barri de La Muntanyeta; a més, es crea una escola mixta a Cogullada.

El consell local aborda la problemàtica de les guarderies amb la intenció d’evitar l’absentisme escolar, donat que eren els xiquets majors els que es quedaven a tenir cura dels menuts, entre altres feines. Amb aquesta finalitat es creen 9 guarderies escolars i es fan càrrec d’elles els mateixos mestres, que es presenten voluntaris.

No obstant això, el 17 d’abril de 1932, fou la inauguració del parc escolar, un dels esdeveniments culturals més importants que ha tingut el nostre poble, al qual van assistir personalitats com el doctor Peset Alexandre, Juan Calot (president de la diputació) i Rodolfo Llopis (director de primera ensenyança), entre altres. L’Alcalde de la ciutat, en José Donat, en la seua intervenció va recordar el Degà Navarro Darás com iniciador del projecte i va referir que els xiquets havien de formar la aristocràcia intel·lectual d’Espanya.

Les autoritats (abans esmentades), durant l’obertura de les escoles / Foto: Arxiu CEIP Navarro Darás

Inauguració de les escoles del Parc / Foto: Arxiu CEIP Navarro Darás

En una publicació de l’època, Higinio Martínez, president de l’Associació de Mestres Nacionals d’Alzira, defineix el nou ideal socioeducatiu:

«Ya tiene Carcagente su Parque Escolar; dispone, además, de maestros cultos y laboriosos, enamorados de su profesión, que han de trabajar con fe y entusiasmo; pero esto, con ser mucho, no lo es todo, la escuela, si ha de realizar la labor de transformar por completo el ambiente nacional forjando un auténtico espíritu democrático, necesita la asistencia moral del pueblo, interesar al pueblo en su labor, para ser el centro alrededor del cual giren todos los problemas del sentimiento y de la cultura; necesita la escuela que entre ella y la sociedad que la envuelve, exista un flujo y reflujo constante de intercambio y compenetración, que se establezca entre ellas una perfecta analogía de acción, para que el pueblo preste calor y autoridad a la escuela y ésta recoja las aspiraciones de aquél, para estimularlas, y sus necesidades, para servirlas».

Seguint aquest esperit d’interacció entre l’escola i la societat, es produeixen algunes pràctiques molt innovadores per a l’època i que segueixen representant actualment.

En primer lloc, cal parlar de les colònies escoles, que representen la oportunitat per als xiquets de poder passar un temps lúdic fora de casa, aprenent i cuidant també de la seua salut i alimentació, que en molts casos era deficient. Aquestes Colònies van ser a Xàbia, Benidorm, Gandia i Pla de Corrals. Es feien des de 1926 i a partir de 1931 estan dirigides pel Consell local.

Durant una de les activitats realitzades en el Colònies Escolars / Foto: Arxiu CEIP Navarro Darás

Una altra mostra de l’activitat pedagògica va ser l’organització del primer intercanvi escolar que es realitza a Espanya, amb l’objectiu d’ampliar la cultura i aprofundir en el coneixement d’altres comunitats. Aquest intercanvi s’efectuarà amb el Grup Escolar Ruiz Zorrilla i el Col·legi Nacional de Sordmuts i Cecs de Madrid.

Els alumnes del Ruiz Zorrilla van assistir, fins i tot, a la inauguració de les escoles de Carcaixent i passaren cinc dies replets de festa, cultura i amistat. Dos mesos després, els xiquets carcaixentins del Navarro Darás viatjaren a Madrid: visitaren la telefònica, el Palau Nacional, les instal·lacions aeronàutiques de Cuatro Vientos i realitzaren importants visites institucionals del més alt nivell. Són rebuts per l’alcalde de Madrid, Pedro Rico, visitaren el ministeri d’instrucció pública i Belles Arts, on saludaren el director general de primera ensenyança, Rodolfo Llopis, i el ministre Fernando de los Rios. Inclús són rebuts pel mateix President de la República, Niceto Alcalá-Zamora.

Els xiquets carcaixentins són rebuts pel president de la Segona República, Niceto Alcalá-Zamora / Foto: Arxiu CEIP Navarro Darás

Per altra banda, cal parlar també de la revista ‘Laborando’, una publicació escolar que naix en desembre de 1931 i que té un propòsit molt concret: informar de totes les activitats escolars i inquietuds pedagògiques. Aquesta publicació consta de 13 números amb textos escrits per l’alumnat i per tota la comunitat educativa.

Cal destacar també la creació, el 16 de gener de 1933, de l’associació d’antics alumnes del Navarro Darás, que es proposa la celebració d’activitats culturals, intercanvis i xarrades. Aquesta associació realitza un altre intercanvi en 1934 amb l’escola Ruiz Zorrilla de Madrid.

Així mateix, parlar de l’escola durant la II República no seria possible sense parlar del treball compromés, generós, desinteressat, intens i efectiu dels seus mestres. Uns van tindre una funció merament educativa i altres, a més d’això, van tindre una presència en la vida pública destacable. Aquest és el cas de, entre altres, José María Morante Benlloch:

José María Morante Benlloch va nàixer a Cuenca i va obtindre el títol de mestre de primer ensenyament superior a l’escola Normal de Madrid en l’any 1912, a l’edat dels 20 anys. Va desenvolupar la seua activitat pedagògica a Carcaixent des de 1923. Va exercir com a director de l’Escola Navarro Darás durant el període que comprén entre 1935 i 1939. Morante fou un mestre volgut i respectat per tots: un mestre apreciat i recordat per tots els seus alumnes que encara viuen. La seua inquietud política el va portar a afiliar-se a la FETE-UGT i a militar en Izquierda Republicana, partit del qual va ser secretari a nivell local.

Finalitzada la guerra civil, tornant amb la seua família del camp al poble, va ser detingut a sa casa junt al seu fill Gerardo i portat al recinte de presoners, que estava davant de l’actual pavelló esportiu, un magatzem de taronges reconvertit en presó. Passats uns dies, fou traslladat a Alzira, allà se li obrí un sumari de guerra que acabaria condemnant-lo a mort. José María Morante va ser encausat junt a huit processats més en un sumaríssim, en el qual es poden trobar declaracions, denuncies i nombroses cartes de suport als acusats. Va ser acusat de pertànyer a l’organizació de la maçoneria Rama-Radja-Daramba, de tindre una ‘pistoleta’ i de guardar una caixeta amb emblemes republicans, i de tot un seguit d’acusacions que es repeteixen en pràcticament tots els processos judicials franquistes. Justificacions per a dur a terme el seu assassinat ‘legal’. Malgrat la intercessió del retor Don Enrique Pelufo, i d’altra gent que envià al·legacions en favor seu, Morante no se salvà de la repressió i va ser afusellat un 31 d’octubre de 1939, on 30 homes armats en fusells li arrabassaren la vida, amb el vistiplau de Franco. Així i tot, però, el que no pogueren soterrar mai van ser les ensenyances que el Mestre de Carcaixent va sembrar en les consciències d’unes quantes generacions de xiquets carcaixentins.

«Alcira, 31 de octubre de 1939

Mis queridísimos Aurelia, Gerardo, Miguel, Aurelita, Teresita, mi última conversación aunque por escrito. Mis pensamientos últimos son para vosotros, nada os digo sino que muero tranquilo (inocente)¹.

Aurelia, sigue educando a nuestros hijos, con el respeto y amor a todo el mundo como lo hemos hecho hasta aquí. Que crean como les hemos enseñado que hay una Justicia Divina a la que no se le engaña y es ante la que me veré dentro de poco y me dará el pago que los hombres me han negado. Para seguir, anímate, Aurelia mía, ten paciencia. De la casa haz lo que tu creas más prudente, liquida todo y vete a Cuenca, si crees que ahí no podrás vivir, en fin tu claro juicio te aconsejará. Yo muero tranquilo pero muy tranquilo.

Aurelia mía, un fuerte abrazo. Gerardo, cuida y respeta a la santa de tu mamá. Miguel, no abandones a la mamá y cuídala mucho. Aurelita, se prudente, respetuosa y no desampares a la mamá. Teresita, quiere mucho a la mamá que ha sido y es una santa, respétala siempre.

Todos no os olvidéis que vuestro padre os velará y ayudará estando a vuestro lado desde la otra vida. A Juan Miguel, Abuelo y a todos, mis últimos pensamientos.

Sed buenos.

El último abrazo de vuestro padre y esposo.

José Mª Morante

Por la firma veréis mi tranquilidad»

 

¹ En la carta manuscrita hi ha escrita la paraula ‘tranquilo’, però, tot i això, es pot veure que ha estat ratllada i escrita damunt del mot ‘inocente’.

Bombardejos aeris i defensa passiva a Carcaixent (1936-39)

FOTO: Trimotor italià de bombardeig SAVOIA SM-79, la famosa “PAVA”. Podia carregar 1.250 Kg. de bombes, i la seua velocitat era de 450 Km/h. Fou un dels millors avions que va intervenir en la guerra civil.

 

Josep Manuel Fernández Ros /                               historiador i investigador local

(Article publicat en el llibret de Festes de Carcaixent de l’any 1983)

 

Els més vells d’aquest poble, i encara d’altres no tan vells, recordaran els bombardejos aeris que va patir la nostra ciutat durant els anys de la guerra civil, concretament entre els mesos de maig i novembre de 1938.

També hi recordaran, doncs, un organisme que es va anomenar Comité Local de Defensa Passiva. Sota aquest nom n’hi havia alguna cosa més que un ostentós títol. La defensa passiva, l’origen de la qual cal cercar-lo en la primera guerra mundial, era l’encarregada d’organitzar i tenir a punt tots els mitjans necessaris (bombers, sanitaris, brigades de rescat, refugis, etc.) per tal de protegir a la població civil dels atacs aeris. La seua necessitat va resultar evident per al govern de la República, el qual, en juny de 1937, va publicar un decret pel qual s’obligava a tots els ajuntaments a constituir un Comité Local de Defensa Passiva. A Carcaixent, aquest comité s’hi va crear el 14 de setembre de 1937, encara que ja abans s’havien pres algunes mesures aïllades, com, per exemple, la rebaixa de l’enllumenat per la nit.

En un principi, el Comité va tenir un caràcter essencialment tècnic, essent la seua composició la següent: l’alcalde, que tenia la presidència; un metge, un farmacèutic, un aparellador, un capatàs d’obres i un oficial de l’exèrcit. Quan comencen els primers bombardejos i s’amuntonen les crítiques i les dificultats, variarà la seua composició, i entraran en ell representants de partits polítics i dels sindicats.

Dues varen ésser les tasques immediates que s’hi va plantejar el Comité: la realització d’una àmplia operació informativa entre la població i la recollida de recursos amb els quals autofinançar-se. Per a aconseguir aquest segon punt s’hi varen crear una sèrie de contribucions, encara que poc carregoses, les quals no foren acollides amb gaire unanimitat. Malgrat tot açò, el Comité de Defensa sempre va tenir problemes de recursos per tal d’atendre a les seues nombroses necessitats.

El perill de bombardejos s’acreixia amb el pas del temps. Més quan l’existència d’un nucli ferroviari important a Carcaixent, de fàbriques d’armament, tallers metal·lúrgics, etc., feien de Carcaixent un punt important per a l’aviació rebel.

L’actuació del Comitè no s’hi presentava gens fàcil. La construcció de refugis antiaeris fou descartada en un primer moment, tant per la manca de sols favorables, com pel seu considerable cost. Llavors s’hi optà per la solució més factible “d’obrir portes al camp”, és a dir, fer portes en els nombrosos paredons dels horts que rodejaven el casc urbà, per així facilitar l’accés de la població al camp. Una mesura elemental, però eficaç. S’hi varen fer també fer brigades d’auxili xicotetes, poc eficients.

El primer bombardeig (24 de maig de l’any 1938) va demostrar-hi la insuficiència d’aquestes mesures. Els atacs s’hi repeteixen durant el més de juny (dies 9, 21 i 28). Per sort, aquests bombardejos sols varen produir una víctima, encara que les destrosses en la zona ferroviària foren molt importants. Aquests atacs varen servir perquè la població s’adonés de la seua relativa indefensió, i s’hi va començar a actuar desordenadament. I així sortiren iniciatives aïllades per a construir refugis, sense que el Comitè exercira una tasca de coordinació. Moltes vegades, aquestes iniciatives, tant per la seua manca de mitjans com per la seua mala planificació, són inútils (com mostrà l’enfonsament del refugi que construïen els veïns de Les Barraques). Al mateix temps s’hi feia evident la necessitat de tenir un refugi sòlid en la zona fabril de Carcaixent.

Durant el mes de juliol tornen a repetir-se els bombardejos (dies 5, 12, 14 i 19). Hi han poques víctimes: un mort i dos ferits; però els danys materials són molt importants en les instal·lacions ferroviàries, fàbriques i vivendes particulars. Els atacs d’aquests mesos coincideixen amb l’ofensiva que, en aquestes mateixes dades, estan duent a terme les tropes franquistes sobre València.

Davant la contínua repetició dels bombardejos, el Comitè s’hi decideix per la construcció d’un refugi de cement armat, la construcció del qual havia estat ja començada pels veïns i els obrers dels tallers propers, i estava situat en el llavors Convent de les Dominiques. Poc després s’hi decideix començar les obres d’un altre refugi del mateix tipus en el jardí de l’Asil de la Mare de Déu dels Desemparats. Es feren també alguns refugis provisionals, gairebé sempre situats en les esglésies, i s’hi va formar una brigada sanitària.

El 9 d’octubre tornar a ser bombardejada Carcaixent, i sobre el barri de les Barraques hi caigueren dotze bombes, les quals produïren un mort i dos ferits, i varen destruir nou cases. Però fou el 2 de novembre de 1938 quan Carcaixent va patir el pitjor bombardeig de la guerra, el qual va afectar als carrers de Santa Rita i Sant Vicent, va produir dotze morts i dotze ferits greus, i va destruir vint cases.

En aquestes dades, Carcaixent encara no disposava de cap refugi de cement armat, sols de diversos refugis provisionals i del tradicional recurs de fugir al camp. Dels dos refugis que estaven en construcció, el de les Dominiques es va acabar en març de 1939, i el que estaven fent a l’Asilo no estarà acabat quan acabe la guerra. Sense dubte, el Comitè fou sempre el remolc dels esdeveniments. Però aquesta manca d’iniciativa s’explica per la manca de recursos econòmics, i per l’absència d’una infraestructura adequada, ambdós aspectes de difícil solució en una època de guerra.

Ja hem esmentat els objectius que l’aviació nacional tenia a Carcaixent. En primer lloc, les instal·lacions ferroviàries, ja que Carcaixent era un nus de comunicacions important, i en la seua estació es feien els transbordaments de totes les ajudes que venien des del sud del País Valencià cap al front, i ací arribaven els ferits i malalts del front. En segon lloc, n’hi havia una fàbrica de bombes en l’encreuament del carrer Santa Ana amb el de Marqués de Campo.

FOTO: Ací estava situada la fàbrica de bombes de Carcaixent.

Els avions entraven sempre per l’est, és a dir, per les Barraques. Açò s’explica perquè aquests avions venien de l’illa de Mallorca, on tenien els seus aeroports, i on l’aviació italiana tenia importants bases. Els tipus d’avions que venien a bombardejar Carcaixent eren de dos tipus: els “Hydro-Heinkel”, hidroavions de fabricació alemanya (i que possiblement hi estaven pilotats per aviadors d’aquesta nacionalitat), i els bombarders trimotors italians tipo “Savoia”, la famosa “Pava”. Normalment sols venia un avió a bombardejar, encara que en el bombardeig del carrer Santa Rita varen vindre dos avions alemanys.

La informació sobre Carcaixent la passaven tres membres espies de la “quinta columna” de Carcaixent. Aquests prenien contacte amb dos comerciants que venien a Carcaixent el dimarts, dia de mercat, i els passaven informació sobre el tràfic de la via, i aquests, a través d’una ràdio clandestina que tenien a Torrent, la transmetien a Mallorca. Per això l’avió venia moltes vegades el dimarts per la nit. Aquests comerciants que eren també espies foren descoberts degut a que aquests no anaven a l’ajuntament a canviar la moneda que imprimia l’ajuntament de Carcaixent, i que no era vàlida fora el poble. Això demostrava que el seu interès no era l’intercanvi al mercat sinó l’espionatge. Després, un altre membre de la “quinta columna” de Carcaixent s’hi va dedicar a senyalitzar els objectius als avions per mig de llanternes, fins que fou descobert també.

L’aviació difícilment encertava els seus objectius i, de fet, la fàbrica de bombes no fou tocada. Açò explica, per exemple, les bombes que caigueren en Les Barraques. Un dels punts de referència eren els datilers de l’Asil, i açò feu que molts persones tallaren els datilers de sa casa. Fins i tot, un auxiliar de pilot d’avió, que era de Carcaixent i estava en l’aviació sublevada, es va oferir voluntari per a acompanyar l’avió i assenyalar-li exactament l’objectiu, i a partir d’aleshores els bombardejos s’aproparen més als seus objectius.

Com a detall últim, com que l’avió solia vindre de nit, cap a les nou o les deu, tenien que utilitzar bengales per a poder veure’s. En un bombardeig, una d’aquestes bengales va caure sobre el sostre de l’Hospital de Carcaixent i aquest es va encendre.

FOTO: Casa enderrocada per les bombes en un atac aeri de 1938, i situada al carrer de La Missa.

Un documental recrearà la proclamació de la II República a Carcaixent

Divendres 28 de juliol a les 19:00 hores es representarà i gravarà una de les escenes que formaran part de les recreacions històriques del documental ‘Carcaixent en temps de guerra’

Des del Departament de Geografia i Història de l’Institut Arabista Ribera de Carcaixent es treballa des de juny del darrer any, coordinats amb l’alumnat i ajudats d’alguns investigadors i historiadors locals, el projecte ‘Carcaixent en temps de guerra’. Este és un documental que tracta el període de la II República, la Guerra Civil i la postguerra. Per això, el proper divendres 28 de juliol, a les 19:00 hores, convoquem una manifestació davant de l’Ajuntament de Carcaixent per a celebrar l’arribada del nou règim democràtic.

Amb un guió escrit per la historiadora María José Sigalat (autora del llibre Canvi social i mobilització política a Carcaixent durant la República i la Guerra Civil), durant aquesta darrera setmana de juliol seran representades estes xicotetes escenes que pretenen servir per a explicar alguns fets històrics que van ocórrer durant eixa època a la ciutat.

Caldrà anar vestits amb indumentària dels anys trenta, principalment amb roba de gent treballadora. Des del balcó principal, José Boquera, en nom de la Junta Provisional Republicana, farà un discurs celebrant la proclamació de la democràcia, que nasqué amb entusiasme i amb una fervor molt assenyalada particularment a la nostra ciutat.

El documental té com a principal objectiu recuperar les històries de la gent major del poble i fer memòria d’una de les parts més importants de la nostra crònica recent. Després d’haver realitzat més de 15 entrevistes a diferents testimonis de l’època i historiadors locals, «hem considerat que, per a acabar d’il·lustrar amb èxit aquella etapa històrica, és necessari recrear algunes escenes amb aproximació als esdeveniments que es van viure en la Carcaixent dels anys 30», expliquen els autors.

L’enregistrament de les recreacions començà el passat dissabte 22 de juliol a l’Hort de Carreres, lloc on es gravaren una assemblea obrera de la CNT sobre la negociació de les bases de treball i el conflicte amb la patronal i una sobre l’organització de les dones dins de l’associació “El Despertar Femenino” – Sociedad de Confeccionadoras de Cajas de Naranja, agrupació constituïda el 1917 que en la República tingué una important activitat.

A més, comptarem amb els músics de la Banda Simfònica de la Lira i Casino Carcaixentí, els quals ens amenitzaran amb La Marsellesa, melodia que segons la crònica oficial s’interpretà aquell dia, a falta d’un himne oficial, i els regidors electes seran interpretats per Àgora Grup de Teatre.

Us esperem!

 

L’alçament militar del 18 de juliol, per Ismael Roig

Ismael Roig Soler, any 1939.

Anys després es coneixeria com a Glorioso Movimiento Nacional el colp d’Estat que un grup de militars facciosos iniciaren al Marroc tal dia com el d’avui, un 18 de juliol però de l’any 1936. Aquest alçament militar contra el govern legítim de la República, imaginat, entre altres, pel general Mola, es va dur a terme amb la col·laboració d’alguns diputats de la CEDA. No obstant això, el cop va estar mal planejat i, sobretot, no va comptar amb la resistència popular. Els partits d’esquerra i sindicats, amb l’ajuda de la Guàrdia d’Assalt i alguns sectors de la Guàrdia Civil i de l’exèrcit, restaren fidels a la Segona República Espanyola. A més, es van organitzar en milícies populars i derrotaren els revoltats en algunes zones, la qual cosa féu fracassar el colp militar i propicià l’inici de la Guerra Civil espanyola.

A Carcaixent es rebé la noticia amb molta expectació i es creà una delegació que es reuní a València, a fi de rebre indicacions per part dels dirigents polítics i sindicals valencians. Ismael Roig va ser un d’aquells carcaixentins que va formar part d’aquella comissió. Al seu llibre conta com va viure aquell dia que, sense dubte, es convertí en una data que escriuria un nou esdevenir que ocuparia les pàgines més fosques de la nostra història:

«Era el 18 de julio de 1936. Como cada día, me había levantado a las siete de la mañana y después de asearme y desayunar, me fui al trabajo con el bocadillo del almuerzo bajo el brazo. De mi casa al lugar de trabajo había una distancia de 250 o 300 metros; en diez minutos llegaba al trabajo. Aquel día, a la entrada de la imprenta estaba el patrón y los demás compañeros de trabajo formando un grupo a la puerta. Después de saludarlos pregunté qué pasaba, porque se veía mucha gente delante del Ayuntamiento, lugar donde acudían los campesinos cada día para ver si los contrataban. Como nadie me dio explicación, dejé mi bocadillo allí y fui a ver qué ocurría, diciendo que volvía enseguida. Cuando llegué a la plaza pregunté qué pasaba y por qué la gente no había ido a trabajar. Según me comentaron, alguien había oído en la radio que los militares se habían sublevado en Marruecos y espontáneamente se había corrido la consigna de no ir a trabajar. ¿Estábamos de nuevo en huelga?

Busqué entre el gentío a algunos compañeros militantes y decidimos que debíamos reunirnos en nuestro local, también muy cercano, para analizar qué actitud debíamos adoptar ante esa noticia. Así, un grupo de unos quince o veinte nos reunimos y determinamos nombrar una comisión que inmediatamente se trasladara a València y visitara a los responsables del Partido Socialista, del Comunista y de la CNT, con el fin de recabar información para ver qué debíamos hacer. Fuimos nombrados tres: un joven comunista, un campesino, oficialmente de la UGT, y yo por la CNT. Alquilamos un taxi y partimos hacia la capital.

A las diez de la mañana estábamos en los locales del Partido Socialista donde nos reunimos con Martínez Amutio, una de las figuras principales del socialismo valenciano. Recibió una gran sorpresa cuando le comunicamos el acontecimiento ya que no sabía nada de aquello. Nos fuimos luego a ver al secretario del Partido Comunista, que creo que se llamaba Estruch, y tampoco sabía nada, siendo la primera noticia que recibía. De allí nos trasladamos al puerto, que era donde estaban los locales del Sindicato del Transporte de la CNT y el conserje nos dijo que como era sábado no había ningún dirigente por allí y lo más conveniente era que nos dirigiéramos a los locales del Sindicato del Agua, Gas y Electricidad, que estaba en el centro de València, pues allí era más probable que encontráramos a algún compañero. Así lo hicimos y encontramos allí a Paco Gómez, destacado militante que, como los anteriores, desconocía lo que estaba ocurriendo. Por teléfono hizo dos o tres llamadas y a los quince o veinte minutos apareció Domingo Torres, Domingo Martínez y Juan López, destacados anarcosindicalistas. Nosotros estábamos sorprendidos del desconocimiento por parte de todos, pero no resultaba tan raro ya que la noticia fue oída de madrugada y la gente estaba durmiendo. A cada uno de los visitados les informamos de la actitud tomada por los trabajadores de Carcaixent y les pedíamos que se pusieran en contacto con el Gobernador Civil o con cualquier clase de autoridad para ver si podíamos conocer algo más amplio. En efecto, los teléfonos empezaron a moverse por parte de todos recabando información y, a medida que se iba entablando contacto, ratificábamos lo que ya conocíamos desde primera hora de la mañana. La radio y los diarios de la mañana iban expandiendo la noticia. Podríamos decir que en València, a primeras horas de la tarde, era cuando se generalizaba el conocimiento de la sublevación de Marruecos. Nuestra misión en València era ver la posibilidad de que nos entregaran alguna arma, por si era necesario hacer frente a alguna acción que solo podía venir de la Guardia Civil, puesto que la Guardia Urbana, controlada por el Ayuntamiento republicano, no ofrecía ningún peligro.

Quedamos desolados los tres delegados al comprobar que las autoridades civiles y los dirigentes de las organizaciones políticas y sindicales de València, sabían menos que nosotros. De todas formas, cuando salios de la capital, sobre las tres de la tarde, había cambiado el panorama y todo el mundo se movía aceleradamente, concertando reuniones y contactos para tratar de establecer medidas concretas y lo más unificadas posible para hacer frente a lo que pudiera ocurrir.

Cuando salimos de Carcaixent en dirección a València, pensando que pudiéramos regresar con armas, acordamos con los demás reunirnos en un lugar distante del pueblo para que el reencuentro fuera lo más secreto posible. En el lugar convenido, cerca del cruce con la carretera que va de Alzira a la Barraca d’Aigües Vives, siete u ocho compañeros agazapados entre los naranjos, esperaban ansiosos nuestra llegada esperando el «maná» que creían que íbamos a traer. Si nuestra decepción en València fue grande, la de ellos fue todavía mayor, ya que las noticias que traíamos no eran nada agradables. Sólo nos quedaba el consuelo de haber sido los que habíamos despertado a los antifascistas valencianos al conocimiento de la realidad. Posiblemente sin pensarlo, debimos ser los primeros que nos declaramos beligerantes frente al alzamiento en las primeras horas del 18 de julio.»

 

 

Bibliografia:

ROIG SOLER, Ismael – Así luchábamos / República, guerra clandestinidad y exilio de un anarcosindicalista, 7 i mig Editorial, col·lecció collita, Alzira 1993.

Veritat, Justícia i Reparació

Josep Almudéver, durant un acte al Cementeri de Paterna. Foto: Sergi Moyano

 

Escrit per Anna Oliver Borràs, advocada i autora del llibre “Entre el silenci i l’oblit. Paco Cucarella, el darrer ALCALDE REVOLUCIONARI DE CARCAIXENT”.

 

A hores d’ara, tot el món sap que el 14 d’abril de 1931 es va proclamar la II República a l’Estat espanyol, començant un període de reformes i transformacions socials que poc després es veien alentides per la guerra civil i finalment oblidades per la llarga dictadura. Molts anys després, un divendres sant com el d’avui (però sent dia 9) de l’any 1977, es va legalitzar el Partit Comunista espanyol, i molta gent va pensar que hi havia una segona oportunitat per al canvi.

Però igual que els 40 anys de dictadura arrasaren qualsevol avanç que la curta República haguera pogut aconseguir, els 40 anys que ara fa de la legalització del Partit Comunista han deixat clar que de cap manera va haver-hi una actualització i realització d’aquells ideals.

Al món de la justícia restaurativa, i en molts països que han patit guerres civils, s’ha fet bandera del lema: Veritat, Justícia i Reparació. Tanmateix, a l’Estat espanyol en cap moment s’ha plantejat fer realitat eixa reivindicació. Ni des de l’Estat, que no ha fet més que boicotejar les iniciatives encarrilades a conéixer la veritat, ni des dels governs autonòmics o municipals.

Per una banda, tenim la decisió de l’ex-Ministra Carme Chacón de traslladar els sumaríssims de guerra que hi havia depositats a València, a una nau del Ministeri de Defensa, amb l’excusa de digitalitzar-los, sense que a hores d’ara s’haja fet res – en canvi, la Causa General del Franquisme, la tenim a cada casa a un colp de ratolí. Així mateix, trobem les decisions dels successius governs del PP, els quals s’han negat a col·laborar amb el mapa de fosses de víctimes, fins el punt de tindre la poca vergonya d’indicar que al País Valencià no hi havia. També, la promulgació d’una llei de memòria històrica aigualida, que no ha contemplat en cap cas la creació d’una Comissió de la Veritat, que ha impedit la judicialització de l’exhumació de fosses i ho ha deixat en mans privades…

Per altra banda, governs autonòmics que creen lleis que se solapen amb la de la memòria històrica i que parlen de recuperar les dues versions dels fets, com si quasi huitanta anys escoltant la versió dels vencedors no fóra suficient. Governs amb poques ganes de fer una passa endavant i que s’arruguen quan se’ls proposa penjar la bandera republicana a les institucions i que inclús es permeten dir-li a un home de 98 anys, l’últim brigadista internacional que queda viu, que no traga la seua bandera republicana en un acte oficial on se suposa se li està homenatjant precisament pel seu passat en defensa de la República.

El mateix panorama tenim si atenem al que fan els governs municipals, com el de València, on s’ha passat de voler destruir les fosses comunes del Cementeri General de València a no fer res amb elles. Poblacions on continuen existint a les façanes les plaques amb simbologia falangista, on els testimonis d’aquella època moren sense que ningú els haja escoltat, on la documentació continua dispersa i sense estudiar, i on ni es planteja fer cap reparació als afusellats, com si ho hagueren estat després d’un procediment just.

Queda, per tant, tot en mans de gent voluntariosa, que ocupa el seu temps i ganes en fer una feina que caldria que tinguera una sistematització, una planificació, i que, per evidents motius com són la impossibilitat d’una o diverses persones d’acudir a tots els fronts a estudiar i de recursos per a fer-ho, fa que l’avanç en el coneixement d’allò que va ocórrer siga espars.

Tant de bo arribe un dia, en què, com diu la cançó de Labordeta, quan alcem la vista trobem la Llibertat, mentrestant, espentarem per arribar-hi.

Anna Oliver

“3 anys de guerra”, l’experiència d’Angelita Ferre

Angelita Ferre va nàixer l’any 1930 a Bocairent i quan acabà la guerra se’n vingué a Carcaixent a viure i ací es va quedar. Son pare era un republicà «amb uns ideals molt purs» i per aquest motiu va ser empresonat a la Presó Model de València i afusellat a Paterna. A partir d’açò, Angelita i la seua família van haver de tirar endavant com pogueren i senyalats com a «rojos» per la repressió terrible que el règim franquista va dur a terme.

Hem tingut el plaer d’entrevistar-la i apareixerà la seua història al documental. Ella ha tingut el plaer d’escriure aquest article, que nosaltres hem transcrit, per a contar-nos la seua experiència i la seua opinió sobre el que va viure:

Escrit el 30-03-2017

«Si la guerra del año 1936 fue un cataclismo para los españoles al tener que luchar entre hermanos, no fue menos la dictadura que se vivió durante 40 años, sobre todo para los vencidos, pero es lo que se espera después de un episodio tan doloroso. Los vencedores lo tenían todo al alcance de sus manos; los vencidos carecían de lo más elemental.

Estoy escribiendo a mis 87 años todos los recuerdos que viví en aquella época, aunque por mi temprana edad no podía juzgar todo lo que sucedía, pero con el paso del tiempo he sacado muchas conclusiones de todo lo que me tocó vivir.

En los tres años que duró la contienda Carcagente se vio bastante involucrada ya que había una fábrica donde se trabajaba material bélico, por cuyo motivo fue bombardeada esta ciudad repetidas veces por las fuerzas nacionales. Estos obuses se tiraron con intención de hacer desaparecer esta fábrica, la cual se encontraba cerca de la estación de ferrocarriles, así que cayeron principalmente en la calle de la Misa y en muchas otras. Hubo algún muerto y algunos heridos. Se instaló un refugio en el Asilo para que la gente se resguardara de todos estos horrores.

El sufrimiento de las personas no tenía medida, se iban empobreciendo cada vez más; jornales habían pocos, la comida escaseaba en las tiendas, lo poco que había estaba racionado, el pan parecía serrín, el aceite era de coco, para conseguir jabón se hacían colas inmensas, las personas cogían sillas y esperaban en las colas (esto sucedió bastante para adquirir frutas, patatas, boniatos) y a lo mejor cuando te tocaba el turno el género se había terminado. Por eso al tener que atravesar esta crisis, se empezó a practicar, como en los siglos pasados cuando había poco dinero, el trueque: el que no tenía una cosa la buscaba y la cambiaba por lo que disponía. Algunas personas tuvieron que vender su poco patrimonio para hacer frente a muchas necesidades.

Por todos estos desmanes se creó una carrera, que no necesitaba licenciatura universitaria, nada más con ser un desalmado ya era suficiente para recibir el título de estraperlista. Con esta carrera abundaba tanta gente que pronto podías advertir su oficio, por la fortuna que tenían de malgastar el dinero.

Todo esto fue difícil de vivir pero hubo situaciones más trágicas: cuando por la mañana salías a la calle y escuchabas lo que comentaban los vecinos con voz muy baja « ¡Esta noche ha sido la ‘Pepa’ de paseo! ». Esto quería decir que, para desgracia y pena de muchos, esta furgoneta (llamada ‘la Pepa’) había sacado a los vecinos que no eran republicanos de sus casas, a altas horas de la madrugada, y en campo abierto habían sido fusilados. ¡Cuánta tristeza haber conocido tanta maldad! Las Iglesias no tuvieron mejor suerte y fueron quemadas junto con buenas bibliotecas y grandes valores artísticos.

Se reclutaron cantidad de hombres mayores, llamados la quinta del saco, junto con jóvenes de 18 años, llamados la quinta del biberón, para llevárselos a los frentes de guerra, sobre todo Teruel.

Carcagente tardó mucho tiempo en recuperarse. La guerra se perdió y las fuerzas nacionales se tomaron la venganza por su mano y empezamos a conocer lo que fue una dictadura, que duró 40 años.

Las cárceles se llenaron de gente culpable, cuyos ideales eran el enriquecimiento personal, también se detuvieron otras personas que practicaron su honradez en todo momento. Los fusilamientos eran diarios, las fosas comunes se llenaron la mayoría de hombres cuyos ideales habían sido terminar con la opresión que el capitalismo ahogaba a los pobres.

La gente vivía todo esto con mucho temor, en cambio los vencedores procuraban hacer entender que todo iba perfecto: así se anunciaba por medio de altavoces. Cuando sucedía todo este enaltecimiento, si alguien lo presenciaba tenía que levantar el brazo en señal de respeto a la bandera española, si alguien no lo hacía ya se encargaban de llamarle la atención.

La Guardia Civil se encargaba de velar por el bienestar de sus habitantes y constantemente se detenía a alguien que causara desorden y, a pesar de todo, las calles estaban tranquilas a cualquier hora de la noche; se podía salir a pasear con la seguridad de que todo estaba bien vigilado (no como ahora que, a pesar de estar en el siglo XXI, si eres una persona mayor y no te puedes defender acabas muy mal parada).

Así vivimos el día a día, unos mejores, otros peores, durante 40 años hasta que pudimos asumir que estábamos viviendo una dictadura. Estábamos completamente aislados, nuestras fronteras se cerraron y las nuevas generaciones que iban naciendo aprendieron a vivir tal como los vencedores habían soñado: con una paz relativa por la vigilancia que existía, pero con una opresión personal y con poco porvenir para buscar  nuevos horizontes fuera de nuestras fronteras.

A grandes rasgos, he querido contar cómo vivimos los que nacimos en los primeros años del siglo XX. Conocimos la implantación de la II República, la guerra del 1936 y una dictadura que duró 40 años, a partir del final de la cual conocemos nuestra democracia actual.»

 

 

Angelita Ferre

Cinc de Carcaixent

*Article publicat per Sergi Moyano 

postal-joaquin-olaso-piera-mauthausen

La fi de la Guerra Civil espanyola va suposar l’inici d’una repressió política planificada per part de les forces franquistes cap a aquelles persones que s’havien significat per la República. Això suposà, entre altres efectes, l’exili de milers de persones, majoritàriament a França.

El ministre d’afers exteriors del govern franquista, Ramón Serrano Suñer, considerà apàtrides els republicans espanyols i, així doncs, indirectament, condemnà a mort 5500 homes i dones, que no eixiren mai més dels camps de concentració, negant-los el retorn a la terra que tant anhelaven.


13669116_292014021147876_5520156299097914482_n“La ignomínia de l’oblit, els valencians de la Ribera als camps d’extermini nazis”
és un estudi de Ximo Vidal i Carles Senso que relata les històries dels riberencs que patiren l’holocaust nazi, un repàs per la vida d’uns republicans de la Ribera del Xúquer que van haver de fugir del seu país i abandonar les seues llars, perseguits pel feixisme. D’aquests, més del 60% no sobrevisqueren a les condicions insalubres en què estaven immersos i les tortures de la Gestapo i les SS. En total, 39 persones de la Ribera van suportar els efectes de la ira del Tercer Reich.

Dels cinc carcaixentins que van viure l’infern de Mauthausen, només dos van sobreviure i la resta foren anihilats per les forces nazis amb la complicitat del règim franquista. Que els seus noms no s’esborren de la història:

Eduardo Giner Ferrer va eixir a l’exili i s’establí a França, on va ser capturat el maig de 1940. Va ser el primer veí de la Ribera que morí als camps d’extermini nazis, el divendres 22 d’agost de 1941, quan encara no havia complit 25 anys.

Ramón Cogollos Giner, després d’eixir a l’exili, va ser capturat a Amiens el 20 de maig de 1940. Va ser traslladat a Gusen, on va morir el dimecres 24 de desembre de 1941.

Manuel Termens Bris va ser capturat pels sodats alemanys el 24 de juny de 1940, a Granges-sur-Vologne. Va ser internat a Frontstalag, més tard, el 8 d’agost del 1941 va ser traslladat a Mauthausen i va morir el 15 de maig de 1943 a Gusen, als 25 anys.

Bautista Pelluch Canet arribà a Mauthausen el 27 de juny del 1942. Posteriorment fou traslladat a Gusen, on treballà al kommando Steyr. Bautista Pelluch va sobreviure a aquest infern i fou alliberat el 5 de maig de 1945.

Joaquín Olaso Piera començà a militar als 15 anys en els principals partits comunistes, com el BOC i el PSUC, i fou un espia de l’URSS. Va ser deportat a Mauthausen i, en acabar la II Guerra Mundial, fou alliberat. Després s’establiren a França, la seua companya Dolores García –la qual també fou presonera- i ell. Els dos van ser trobats asfixiats a la seua residència, a París, el 1954.

Al nostre documental, «Carcaixent en temps de guerra», que prompte veurà la llum, apareix la història d’un dels carcaixentins deportats, Joaquín Olaso Piera, contada per la seua neboda, Milagros Mongort Piera, amb l’ajuda del periodista i historiador Carles Senso, un dels autors del llibre sobre els riberencs als camps d’extermini nazis. Hem volgut incloure a l’estudi aquests testimonis perquè considerem que els cinc carcaixentins que visqueren l’infern de Mauthausen també són víctimes de la Guerra Civil i el franquisme, unes víctimes que són conseqüència de la repressió franquista que sentencià milers de famílies, les quals van haver de viure silenciades, callades, amb l’oblit com a norma imposada, amagant plors i memòries.

Diguem ben fort «Mai més enlloc contra ningú».